Si vols saber que li ha passat anteriorment a en Jordi, el protagonista del conte d’en Rafel, llegeix els capítols anteriors.
La meva cara era un poema. “Si no ho veig, no m’ho crec”, li deia a en Jordi.
-No pot ser veritat. I dius que és aquí, a l’escola? Això ho ha de saber el director.
-No, no i no! No ho pot saber ningú això! Si no, perd tota la gràcia i tot el misteri!
-Perdó, no et volia ofendre, només és que estic al·lucinada.
-No passa res, és normal, però procura no tornar a pensar de dir-ho a ningú. Però parem de discutir: ho vols veure?
-Sí, però en un altre moment, que ara comencen les classes.
-D’acord, quedem aquí a l’hora del pati.
Les classes em van passar volant, no sé si a en Jordi també. Estava esperant que sonés el timbre per poder veure aquella cosa tan sorprenent que havia promès ensenyar-me.
-Rrrriiiiiiinnng!
El timbre va sonar i els dos ens vam trobar davant la porta de l’aula de matemàtiques. Vam anar cap al sepulcre. Un cop allà, vam obrir el passadís i vam baixar les escales fins al lloc on ell l’altre dia va estar amb en Jesús.
-Ala! Així que era veritat! -vaig dir molt sorpresa.
-Doncs sí, i com et vaig explicar, les espelmes estan enceses.
-Que fort!
I mentre parlàvem, un soroll estrident va omplir la sala i, tot seguit, uns toc, toc, toc…
-Algú està baixant les escales, amaguem-nos! -em va dir en Jordi preocupat.
Es va acabar el soroll i vam saber que “LA COSA” ja havia arribat. En Jordi va aixecar una mica el cap i va veure que aquella cosa era…
Continuarà…
T’agrada dibuixar? Vols ajudar-nos a il·lustrar aquest conte?
Busquem petits artistes que vulguin posar cara a en Jordi i dibuixar els escenaris de la seva aventura!
Aquí veuràs com participar!
